Vam aguantar el dur viatge des de Hampi fins a Manali com vam poder. En total van ser 38h en tren i 16h en un 4x4, embotits a dins com el metro a hora punta (és a dir, tot un luxe). Només arribar ens vam tapar com vam poder, la temperatura a aquella hora de la matinada era força baixa, i més venint dels 50ºC als que estàvem acostumats.
Acabàvem d'arribar al pre-Himalaya. Cada cop més aïllats. Els primers 2 dies l'Aleix no va sortir del llit a 40 de febre i amb vòmits. Sort d'un encantador metge local que, després de practicar-li uns anàlisi d'allò més rudimentaris, li va diagnosticar un bactèri, que a hores d'ara ja és criant màlves.
El dia següent ens vam traslladar a Vashisht, al nord de Manali. Una vil·la tranquila i barata, on els banys termals dels temples es converteixen en un atractiu per tot aquell que s'hi acosta. Rodejats de milers de metres de muntanyes aquesta població s'alça en una de les vessants de la vall del Manaslu, a 2200m. Un cop habituats a l'alçada, estem més forts que mai. La zona d'escalada està sobre els 3000m, i els primers dies es notava la falta d'oxigen i la fatiga al final de la jornada.
Cada matí agafem un bus local, on pujem al sostre amb tots els estris. Mitja horeta de revolts i arribem a Solang Valley, on estem obrint una nova zona de boulder. Ens havien parlat del sector uns catalans que vam conèixer a Hampi, i nosaltres, a banda d'escalar i obrir noves linies per allà, hem començat a obrir el sector de Solang Forest. Pocs minuts més avall i a l'ombra de grans avets hem trobat un seguit de boulders d'una qualitat suprema, que et permeten escalar durant tot el dia.
Això no és India, i salta a la vista, o com a mínim la India que tots coneixiem. L'aire és pur, el menjar és diferent,les pells, la roba, les cares i les races tampoc són iguals. Això és el més semblant que hi ha al Tibet, juntament amb Dharamsala, un possible destí pròxim, on abunda el budisme i els gompes (monestirs budistes). La gran majoria del menjar és tibetà, i la carn ha desaparegut de la nostra dieta. Durant 30 dies serem vegeterians, i per uns carnívors com nosaltres, és difícil. La carn aquí porta moltes toxines, i és fàcil caure malalt si en consumeixes. Intentem suplir les proteïnes de la carn amb llegums i altres aliments. Sovint divaguem i somiem amb una barbacoa amb costelletes de xai, botifarra, xoricets, vi negre i molt all i oli. I de postres, un bon cafè i un Patxaran...
Fa 2 dies en Domènec i l'Aleix van llogar una moto per intentar arribar a Rohtang Pass (4110m). "La Poderosa", igual que un dia va portar al Che Guevara per la Panamericana, ens va acostar una mica més al cel blau que ens recull a tots. La diferència és que aquell dia el cel no era blau, sinó ben gris i amenaçador. A les 6h sortiem de Vashisht, equipats i disposats a complir l'objectiu. L'aire cada cop era més fred, a mida que pujàvem, la vegetació més escassa, la població també, i la vista cada cop més espectacular. Teniem davant, darrera, a esquerra i dreta les muntanyes sagrades que tot escalador vol coronar un dia.
La carretera cada cop era menys carretera, fins que ens la vam trobar tancada. Però ens van deixar passar, i vam tornar a brillar. Pujar i pujar, i cada vegada costava més avançar entre la neu, les roques i el fang. Un cop arribats a 4km del cim vam haver de recular, podent arribar al nostre objectiu, ja que la nevada que estava caient posava en perill la nostra integritat. Encara faltava baixar. Ara som a baix, amb la cara tallada de l'aire dels Déus de l'Himalaya.
Hem canviat, inevitablement. De costums, robes, menjars i cultura. Aquí es porta la llana de yak, d'allò més calentona. Els momos vegetals i els banys termals, que tot i ser a dins dels temples, és la nostra dutxa diària. Tot un ritual comunitari que practiquem amb molt de gust. El que no canviarà és el chai, segueix sent tant bó com sempre, i dolç.
